En què pensem?

Dissabte, després de parlar amb el Lluc, no podia parar de pensar. El cap només feia que anar d’un pensament a un altre.

Encara que la càmera de la webcam no estava molt clara, podia veure que, fins i tot estant malalt, el Lluc era feliç. Estava content amb la iniciativa d’aquest blog i m’explicava que a la propera sessió de quimio li diria a la seva mami que li fes fotos un altre cop, el primer cop va ser per enviar-nos-les i que veiéssim el molt valent que és... Aquest cop serà perquè la gent vegi el que lluiten tots el malalts per seguir endavant i per donar credibilitat del que està passant i que la gent ens segueixi ajudant.

Mentre jo continuava a la cuina, escoltava al Lluc parlar amb el seu cosí, el meu fill Max, estaven contents i el Max li deia que tindria un cosí famós... I jo al·lucinava de veure amb quina facilitat troben el cantó positiu de les coses...

I de cop em vaig trobar pensant que ximples arribem a ser els adults. Tot són problemes, mal de caps, vivim estressats, de pressa, com si se’ns acabes el món, deixant passar moment realment meravellosos, únics i irrepetibles, perquè sempre pensem que tenim temps més endavant o que ja trobarem un altre moment. I mai pensem que potser aquell moment i aquella oportunitat, ja no tornarà a repetir-se.

Mai creiem que una malaltia així ens arribarà a nosaltres, “ a mi això no em passarà mai” quants cops ho hem arribat a dir o pensar, però hauríem de ser realistes i veure que cada cop tenim més gent propera a qui li arriba. Qui de vosaltres no té un amic, un familiar o un conegut que li ha passat??

Només vull recordar-vos que tota aquesta gent s’aixeca cada dia pensant que ells poden i que ho aconseguiran, així dia rera dia, sense poder permetre’s el luxe de perdre les forces ni les ganes. Han de lluitar de valent perquè hi hagi un demà a les seves vides, per guanyar totes i cada una de les batalles que els porti a guanyar la guerra definitiva a la seva malaltia.

Sé que desgraciadament hi ha gent amb molts problemes que no són de salut però també són molt greus. No tenen una llar com nosaltres, ni recursos econòmics per tirar endavant la pròpia vida i la de les seves famílies. I sé que tots nosaltres també tenim les nostres coses, però no ens falta el més important: la salut. I sense això, no tenim res. Així que us pregunto: En què estem pensant? Quan les coses no ens surtin tal i com esperàvem, quan pensem: quin desastre!!! Recordeu que no es cert, que som afortunats, que tenim el principal. Que son molts els que lluiten cada dia per seguir al nostre costat i no marxar abans d’hora... Així que, si us plau: aprofitem-ho!!

No deixeu de mirar aquest video, val la pena recordar-ho.